centre d'art i
natura de
farrera

''Vaig arribar al CAN com qui arriba a la fi del món: el cel tapat, una pluja sospitosa i el desconeixement. Com podia ser que no hagués sabut abans de l’existència d’aquell lloc? M’havien convidat a impartir un taller. Després m’hi quedaria uns dies en residència, escrivint. No esperava —no s’espera gaire cosa dels finals— que passaria el que va passar. Recordo llevar-me amb el sol sortint i el cant dels ocells, a punta de dia. Recordo la nit de Sant Joan, les falles a un poble proper. El foc. Recordo dinars que cuinava la Sílvia amb flors i herbes i espècies que no havia provat mai. Un tiramisú de cireres. Un espumós de saüc. Recordo la gent del poble, a qui saludava com si fossin veïns meus. Els estimava secretament. Els nens jugant al cóm tota la tarda. Jo amb ells, oblidant la missió d’escriure. Recordo els salts al riu. L’aigua cremant de tan gelada. I recordo tornar a casa i pensar que està molt bé que la fi del món sigui una cosa secreta. Potser, quan arribi, tindrà la forma de Farrera. Aquesta llum. Aleshores, sí: ens hi podrem quedar per sempre.''

"Vaig estar una setmana de residència a Can Farrera amb la Residència de guions de l’Acadèmia del Cinema Català per escriure-hi la meva pròxima pel·lícula. I va ser una setmana idíl·lica que vaig tenir la sort de compartir amb les altres dues residents Ona Bros i Sílvia Poch. L’entorn m’acompanyava amb les passejades matinals on pensar per després baixar-ho a l’espai d’escriptura amb vistes i llum privilegiades. Crec que és un lloc màgic on s’hi creuen sempre persones molt interessants i hi passen moltes coses gràcies a l’hospitalitat del Can i la predisposició de tothom."

''En els darrers 25 km abans d’arribar a Farrera, te n’adones que comença la descompresió. Enrere queden els sorolls de la ciutat: el metro, les aglomeracions, els cotxes i, el que vaig notar més jo, deixar de respirar a la ciutat. Tímidament entres en aquell espai idíl·lic, on s’hi respira creativitat i compromís amb l'art i la natura. La residència de dues setmanes allà dalt desemboca en un treball individual, però en una vivència comunitària. I, poc a poc, de manera discreta, saludes aquells que seran, els pròxims dies, la teva família. I no, això no és un eslògan, és la gràcia de l'experiència.
Les meves parts preferides, els àpats. Tot i que la meva disciplina siguin les arts escèniques, la cuina és la meva gran passió. Cada dia, a les 20:30h, ens reuníem per sopar plegats. No ho negaré, era el meu moment preferit. La Silvia ens va fer un viatge per les diferents gastronomies del món, especialment la mediterrània i la de l'Orient Mitjà. Una autèntica joia.
De seguida entens que part del procés creatiu és compartir, no només amb els altres artistes, sinó també amb el poble, que s'involucra de forma activa amb el centre i l'experiència dels becats. L'Albert i la Tati abracen les propostes i, sobretot, exerceixen un rol d'anfitrions. No havien passat ni cinc minuts i ja em sentia com a casa. Les portes de les cases sempre estan obertes, i això de manera literal: no hi ha claus, però tampoc n'hi ha cap necessitat. Que visqui Farrera.''

''El CAN de Farrera ens va proporcionar unes característiques inusualment especials per a dur a terme la nostra recerca creativa. D’una banda, la confluència pels seus espais i rutines amb artistes d’àmbits i contextos diferents ens va obrir la mirada a altres tipus de processos i metodologies. A més, ens va brindar l’oportunitat de conèixer a gent extraordinària, la qual des de llavors portem al cor com a amigues i referents. D’altra banda, el tipus d’inspiració que aporta el CAN és, precisament, aquell que et permet mirar per la finestra i trobar a les muntanyes l’acord musical que donarà inici a tota una peça escènica. Per nosaltres va representar totalment una altra forma de crear, des de l’escolta, des de la influència de l’espai, del context i de la gent que viu i transita per Farrera durant el procés. Finalment, sense cap dubte, compartir taula per sopar junts, boletaires, científics, artistes i qui hagi de passar per allà, com a nexe de connexió d’allò que succeeix al llarg del dia, és dels moments més bonics i nodridors de l’estada.''